Recursos inhumans (treball i dolor crònic)

La discapacitat, que custodia pel fet de tenir una malaltia, pot donar lloc a tantes situacions personals com formes i cares té el dolor.

La novel·la, Ens veurem allà dalt, conjuga dues realitats: per un costat, els denominats “recursos humans” (RRHH) de les empreses privades o públiques, i per un altre, l’encaix insuficient i tantes vegades inexistent, en la majoria dels casos, de certs treballadors discapacitats, en aquest cas per una malaltia anomenada dolor crònic, la qual minva les facultats físiques, però no sempre té perquè apartar-te del sector productiu de la societat, del mercat laboral.

Tenir una discapacitat pot suposar veure minvades certes funcions, però pots seguir aportant una labor concorde a la teva situació. De fet, els departaments de RRHH de les empreses majoritàriament consideren que les persones amb discapacitat poden seguir desenvolupant tasques tècnic professionals a les mateixes i que estiguin adequades al que demanden, però al final no contracten a aquestes persones.

Fetes aquestes consideracions, qualsevol malalt de dolor crònic, li agradaria ser com aquells discapacitats per als quals no existeixen barreres al seu desenvolupament personal i professional, inclús en l’àmbit esportiu.

L’astorament és proporcional a l’esforç de qui, sigui en l’esport paralímpic o en la vida diària, porten la seva discapacitat fins al que es podria qualificar d’inhumà quan no hauria de ser així. La discapacitat no la tries com tampoc si comporta dolor o no, no som ningú per jutjar a l’esportista paralímpica belga Marieke Vervoort, un exemple per a milions de persones a través del seu estoic desafiament al dolor incessant durant 24 anys a la qual se li van acabar les forces per seguir. Què és l’inhumà? No ho és la seva decisió, sinó el dolor que portava suportant.

Notícia original

 

© Federació Mestral - COCEMFE TARRAGONA | C/ Dr. Ferran, 33-35 1er | 43202 REUS | Tel: 977 32 70 93 | comunicacio@mestralonline.org